Puto màrquetin polític

Vos ho dic clar i ras: estic fins als collons del màrqueting polític. Vos semblarà una brofegada dita de cop, en un moment de cabreig, però estic fart de campanyes en les que hem de fer una ideologia atractiva cara al poble, perquè el poble té una mancança greu de reflexió ideològica. Però el cas és que és veritat.

Només hi han dos conceptes irracionals que mouen ací, al País Valencià a, per eixemple, en Vicent i n’Amparo (el arquetip de valencians treballadors eventuals, amb un fill en batxillerat, una vivenda hipotecada i dos prestecs) a votar. I aquestos conceptes son el manteniment del seu status quo, o el cabreig. O un altra situació: pasar de votar i anar-se’n de cerveses i dinar amb els amics el 20 de desem bre per celebrar el Nadal.
Ara mateix tenim una societat valenciana polaritzada davant d’aquesta situació: hi ha qui pensa que vivim al millor dels mons possibles i no hem de canviar gens perquè arribaran uns antisistema que ens llevaràn totes les llibertats, les tradicions, el vermutet dels diumenges i el hispanic way of life, i hi ha qui pensa que tot està ple de fills de puta, i cal tirar bona cosa de lleixiu per a netejar-ho, i donar-li la volta a la truita (alguns esperant que els toque alguna cosa al repartiment, també hem de dir-ho).

D’aquestes dos postures se’n aprofita el màrqueting polític, perquè utilitza els eslògans i el lideratge per a fer creure als poregosos i als cabrejats que hi ha qui agafarà la seua bandera i els protegirà, com si encara estiguerem al Neolític i necessitarem mascles (i femelles) alfa que porten la tribu on hi ha més carn y es poden recollir més fruits.

I en aquestes dos postures hi ha una cosa que no vull i altra que falta.

No vull visceralitat. Estic fart de la política visceral, irracional, hooligan. No m’agrada el fanatisme, i em dóna molt de fàstic la gent que no pot racionalitzar el seu sentiment, perquè és un taliban, encara què estiga al meu costat i em recolze. Crec que la era neolítica fa uns quants milennis que la passarem.

I vull política, ideologia, raonament, estructures, cultura, enteniment. Només així serem capaços de comprendre com pensa l’altre i assumir que al si del seu pensament també hi ha racionalitat. Podrem arribar a acords. No voldrem que uns guanyen per damunt de uns altres, sinò que solucionem els problemes per ordre de prioritat. Hi han punts on el consens és posible entre tots, sense que calga enfrontament: tots volem una societat més pròspera, mes justa, més educada. Mirem on coincidim i no on ens diferenciem. Pensem, no deixem que cap dirigent de cap lloc, ni que cap tertulià de cap televisió ens diga el que tenim que pensar. Feu un bon menú de mitjans, de llibres, revistes, radio, televisió, mastegueu-lo amb les dents del raonament, i finalment tragueu els nutrients intel·lectuals de tota aquesta informació creant un criteri propi, i llevant dels vostres cervells les excrecències de la falàcia d’autoritat i del lideratge, que els líders també s’equivoquen. Sigam persones amb autonomia ideològica.

Cal un poble educat per a crear una democràcia. Penseu, raoneu, practiqueu el diàleg i la comprensió, i passeu d’eslògans. No deixeu que els partits polítics siguen (sigam) els que fem política. Entreu dins, invadiu-los, fiqueu idees noves, canvieu el que no vos agrada, transformeu les estructures, revolucioneu el mon. Si els partits no s’obren a la gent, que la gent obriga els partits. Tots vos ho agrairem.

Si voleu acabar, igual com jo, amb el puto màrquetin polític, feu política.

UPyD plagia una campaña de Coalició Compromís

En octubre de 2011, Coalició Compromís lanzó una campaña denominada “Desenxufal’s” (“Desenchúfalos”), por medio de la cual se pedía a la ciudadanía que denunciasen aquellos casos que conocieran sobre enchufismo y nepotismo en las administraciones públicas de una forma anónima. La práctica del nepotismo (nombre culto para denominar al enchufismo) ha sido habitual en los gobiernos habidos desde la Transición en todo el Estado español. Bastaba muchas veces estar en posesión del carnet del partido correspondiente para que un verdadero inútil consiguiera un puesto de trabajo bien retribuido. Tenemos casos como el del conocido “pequeño Nicolás”, que fraguó una red de contactos gracias a los que se convirtió en el principal conseguidor de España, y otros más locales como el de Luis Salom, provocador por redes sociales al módico precio de 3.500 euros al mes del erario público. Y entre medias, una miriada de casos, como el del secretario general del IVAJ.

desenxufals

Continuar leyendo “UPyD plagia una campaña de Coalició Compromís”

Alberto Fabra como síntoma

Desde hace tiempo me rondaba por la cabeza crear un espacio en la red donde volcar mis opiniones personales. Los que me seguís en redes sociales (y los que no me seguís, no sé a qué esperáis para comprobarlo) sabéis que soy un espíritu crítico, siempre desde la mayor educación y el respeto que mi genio me permita, y que últimamente la prensa y los medios, salvo honrosas excepciones, está falta de voces que ahonden en casos que merezcan un análisis crítico de la situación y están más preocupados por sus accionistas y propietarios que por ser saetas que castiguen a aquellos que desde los poderes fácticos abusen de los ciudadanos. 

Ambos factores me han empujado a crear este espacio donde criticar, debatir, comentar y dedicar un tiempo a reflexionar dónde vivimos, cómo estamos, dónde queremos estar y qué podemos cambiar como ciudadanos para cambiar nuestro entorno. Por eso, no quiero que se limite únicamente a un monólogo, sino que me gustaría contar con vuestras valiosas opiniones para enriquecerlo.

Dicho ésto, comenzamos.

Por si alguien no se ha dado cuenta, en la Comunitat Valenciana tenemos un President interino. Y por la misma interinidad del cargo, le han dado carta blanca para zascandilear. Y voy a explicarlo para aquellos que no lo entiendan, o que sean foráneos y no sepan la secuencia de hechos. Continuar leyendo “Alberto Fabra como síntoma”